Podeu imaginar viatjar en una enorme i vella caixa de llumins, d’aquelles que ja no es veuen, una d’aquelles caixes oblidades en un racó del món, amb la humitat, els mosquits i altres tipus d’insectes que a més d’una estranya olor tenen el control absolut?
No és una sensació realment agradable, però no per el fet de viatjat 14 hores en aquesta, diguem-ne, caixa plena de llumins, on els llumins som nosaltres els turistes, no per el fet de no saber on vas, ni per la sensació de trobar-te enmig de la fosca nit en un camí on t’envolta la pols. Tampoc és per el fet que el transport s’espatlli a mig trajecte i sigui necessari esperar enmig dels arrossa’ls, no és per el fet de no saber que trobaràs allà on arribaràs, és per el que veus només travessar la frontera.
Pobresa! Una pobresa reflectida en els ulls de la gent, una pobresa que no es pot explicar, és mirar els ulls dels infants que t’observen com a un estrany vingut d’un altre món, que et miren amb raresa perquè tu portes sabates i ells no, són totes les mans que et volen tocar, mentre demanen una moneda. Es una mirada que se’t clava en el cor perquè no els pots ajudar, no pots donar a un d’ells una petita ajuda perquè llavors 100 d’aquests nens et segueixen. I regateges amb ells quan necessites els seus serveis perquè saps que es excessiu el que et demanen, però encara que els parlis amb autoritat, per dins se’t desfà l’ànima per la impotència que sents per no poder-hi fer més.
Has de ser astut per ser turista en aquest lloc i no deixar-te enganyar, encara que sovint penses, què més dona si m’estafen, a mi hem surt barat.
Viatjo lleugera d’equipatge, no dormo en els millors hotels, però m’omplo d’experiència amb una vida que abans no coneixia, una vida que als documentals pot semblar una pel·lícula, però que és una vida real i molt dura. El que veuen els teus ulls aquí et fa créixer i adonar-te’n que no et pots queixar, tu portes sabates, ells no...
Alguns miren desconcertats la teva guitarra i si els dediques una cançó el somriure que et dediquen t’omple el cor, per a ells és un regal.
Novembre 2004
No és una sensació realment agradable, però no per el fet de viatjat 14 hores en aquesta, diguem-ne, caixa plena de llumins, on els llumins som nosaltres els turistes, no per el fet de no saber on vas, ni per la sensació de trobar-te enmig de la fosca nit en un camí on t’envolta la pols. Tampoc és per el fet que el transport s’espatlli a mig trajecte i sigui necessari esperar enmig dels arrossa’ls, no és per el fet de no saber que trobaràs allà on arribaràs, és per el que veus només travessar la frontera.
Pobresa! Una pobresa reflectida en els ulls de la gent, una pobresa que no es pot explicar, és mirar els ulls dels infants que t’observen com a un estrany vingut d’un altre món, que et miren amb raresa perquè tu portes sabates i ells no, són totes les mans que et volen tocar, mentre demanen una moneda. Es una mirada que se’t clava en el cor perquè no els pots ajudar, no pots donar a un d’ells una petita ajuda perquè llavors 100 d’aquests nens et segueixen. I regateges amb ells quan necessites els seus serveis perquè saps que es excessiu el que et demanen, però encara que els parlis amb autoritat, per dins se’t desfà l’ànima per la impotència que sents per no poder-hi fer més.
Has de ser astut per ser turista en aquest lloc i no deixar-te enganyar, encara que sovint penses, què més dona si m’estafen, a mi hem surt barat.
Viatjo lleugera d’equipatge, no dormo en els millors hotels, però m’omplo d’experiència amb una vida que abans no coneixia, una vida que als documentals pot semblar una pel·lícula, però que és una vida real i molt dura. El que veuen els teus ulls aquí et fa créixer i adonar-te’n que no et pots queixar, tu portes sabates, ells no...
Alguns miren desconcertats la teva guitarra i si els dediques una cançó el somriure que et dediquen t’omple el cor, per a ells és un regal.
Novembre 2004
