EL GEGANTER DE LA TORRE

Els gegants, tal com els coneixem avui dia, son una part important de les festes catalanes, essent d’alguna manera la representativa d’un bari, d’una ciutat o un poble i amb la funció principal de fer festa.
La sortida dels gegants es remunta voltants l’any 1424 i amb la idea principal d’atreure la gent del poble a una processó on, homes amb xanques i unes robes llargues que tapaven les fustes, ensenyaven la historia sagrada representant diferents escenes bíbliques.
Es al segle XVII quan el gegant passa a convertir-se en un cos sobre un bastidor amb un portador que aguanta el pes, es també en aquest segle, quan es canvia el motiu de sortida dels gegants (religiós), per una sortida lligada principalment a la festa, però no es fins el segle XVIII que els gegants ja són de cartró.
A Torredembarra, però, no es fins voltants l’any 1953, que surten per primera vegada en Joan i na Rosalia, els gegants de la Torre. Uns 70kg. de cartró que en els últims 25 anys a fet ballar Alberto Vázquez, nascut a Jaén i arrelat a Torredembarra.
El passat 15 de juliol, al pati del castell i en homenatge al geganter Alberto Vázquez, es va fer la presentació, a càrrec dels Grallers de la Torre, d´un nou ball de gegants dedicat a l´Alberto i la seva incansable i dolça esposa Rosa Cañellas.
Quan li pregunto a aquest geganter com va començar... ell m’explica que el mateix any 1980 en que va entrar a treballar a la brigada municipal, va veure publicat al butlletí, que es necessitaven geganters, s’hi va animar i aquell mateix juliol, per la festa major, l´Alberto va fer de geganter en una processó on els gegants no ballaven.
L´Alberto recorda també, uns 6 anys enrere que els gegants sortien a ballar a altres pobles, però d’ençà, que no surten de Torredembarra a excepció d’algun acte especial.
I encara que el haver de suportar 70kg. dintre un ninot de cartró, el no perdre l’equilibri i el poder respirar es una afició dura, l´Albert m’explica que aquesta part la gratifica el fet de fer ballar un gegant m’entra, des de dins observa els veïns, l’ambient del poble en Festa Major i els nens com s’apropen. I desprès de 25 anys fent de geganter sense cansar-se’n, sempre acompanyant-lo la seva esposa Rosa, la Xati per la colla, que fa cura dels gegants, de la vestimenta i assistint a les juntes, hem comenta que els anys passen, i que noves generacions el substituiran, però que no molts estan disposats a dedicar-se’n, potser es una afició sacrificada, però es també gratificant.
Com diu un geganter, un gegant no es pot tenir tancat per ser observat com part d’una historia passada, un gegant s’ha de moure, bellugar-se perquè els veïns el gaudeixin o simplement per veure’l ballar, la gent del poble els a de gaudir i sentir com a seus.
De nou veurem a Joan i Rosalia en aquest mes de setembre, en el Despertar el dia 2 a les deu de la nit, la cercavila del dia 3 i a la Plaça del Castell el dia 4.

Agost 2005

EN UN RACÓ DE CAMBODJA

Podeu imaginar viatjar en una enorme i vella caixa de llumins, d’aquelles que ja no es veuen, una d’aquelles caixes oblidades en un racó del món, amb la humitat, els mosquits i altres tipus d’insectes que a més d’una estranya olor tenen el control absolut?
No és una sensació realment agradable, però no per el fet de viatjat 14 hores en aquesta, diguem-ne, caixa plena de llumins, on els llumins som nosaltres els turistes, no per el fet de no saber on vas, ni per la sensació de trobar-te enmig de la fosca nit en un camí on t’envolta la pols. Tampoc és per el fet que el transport s’espatlli a mig trajecte i sigui necessari esperar enmig dels arrossa’ls, no és per el fet de no saber que trobaràs allà on arribaràs, és per el que veus només travessar la frontera.
Pobresa! Una pobresa reflectida en els ulls de la gent, una pobresa que no es pot explicar, és mirar els ulls dels infants que t’observen com a un estrany vingut d’un altre món, que et miren amb raresa perquè tu portes sabates i ells no, són totes les mans que et volen tocar, mentre demanen una moneda. Es una mirada que se’t clava en el cor perquè no els pots ajudar, no pots donar a un d’ells una petita ajuda perquè llavors 100 d’aquests nens et segueixen. I regateges amb ells quan necessites els seus serveis perquè saps que es excessiu el que et demanen, però encara que els parlis amb autoritat, per dins se’t desfà l’ànima per la impotència que sents per no poder-hi fer més.
Has de ser astut per ser turista en aquest lloc i no deixar-te enganyar, encara que sovint penses, què més dona si m’estafen, a mi hem surt barat.
Viatjo lleugera d’equipatge, no dormo en els millors hotels, però m’omplo d’experiència amb una vida que abans no coneixia, una vida que als documentals pot semblar una pel·lícula, però que és una vida real i molt dura. El que veuen els teus ulls aquí et fa créixer i adonar-te’n que no et pots queixar, tu portes sabates, ells no...
Alguns miren desconcertats la teva guitarra i si els dediques una cançó el somriure que et dediquen t’omple el cor, per a ells és un regal.

Novembre 2004

Camí de tornada

De vegades, sabem el que fa un terratrèmol perquè ho escoltem a les noticies, sabem el que la pluja pot arrasar per les imatges que ens mostren a televisió. Sabem el que la naturalesa pot fer, però no es fàcil imaginar el que realment se sent quan la natura actua on tu dorms...
S’han perdut més de 140.000 vides a Asia, s’han perdut molts amics.
El Tsunami a arrasat platges, cases i vides, s’ha emportat somnis i famílies, a acabat amb molts somriures i a enfosquit moltes mirades.
El Tsunami a creat malsons que duren sempre, el Tsunami a ensenyat l’horror deixant marca en moltes vides, vides amb diferents noms, de diferents llocs, moltes nacionalitats però un mateix sentiment i una lluita per intentar deixar enrere, una imatge que a molts despertarà més d’una nit.
Camí de tornada, de tornada a casa...
Ara torno a casa, al fred de l´hivern i al calor de la meva gent. Aviat ens veurem per els carrers de Torredembarra.
El Tsunami a sigut un monstre inesperat, però Tailàndia no deixa de ser un país meravellós, i la seva gent el fa especial.

“Sota una mirada perduda”

Avui Nit Vella, comença un nou any. Soc en una petita illa del sud de Tailàndia, a la cantonada de Krabi i Phuket, a la cantonada de la mort. Hem tingut sort els aquí som, però no molts dels nostres amics, els que hem deixat enrere i no tornarem a veure.
Ara arriben mes vaixells, tots els bungalows son plens, ulls perduts que han vist el terror arriben aquí buscant una pau interior que potser trigaran a trobar. S’ensuma l’aire que ells sense culpa arrosseguen, un ensuma a mort, una sensació de... voler tornar a casa...
La mar es tranqui-la, massa tranqui-la, el temps canvia en aquesta illa i totes les mirades es creuen, es impossible no estar espantats.
En unes hores un nou any, un començar de nou per a molts, però aquí hem parat la festa, tan sols espelmes i encens a la platja per tots els que ens han deixat, per els que no trobem i per nosaltres mateixos.
Moltes nacionalitats i diferents costums, cadascú d’un lloc diferent però un mateix sentiment....
Gràcies a tots aquells que s’han preocupat per nosaltres, que ens han enviat una oració i per tots els emails que cadascú de nosaltres hem rebut."

Gener 2005

L´Onada

Heu pensat mai a ser voluntaris?
Ajudar a aquelles persones que necessiten de la nostra col·laboració i el nostre suport ètic i personal?
D’una manera altruista, el ajudar a algú també ens ajuda a nosaltres. Si ja havíeu pensat en el voluntariat, un lloc que os recomano es el centre per a persones amb discapacitat psíquica situat al polígon Roques Planes, l´Onada. El centre té com a objectiu la integració social i laboral d’aquestes persones, realitzant diverses activitats que van des de els mòduls de jardineria o neteja entre altres, destinats a donar un coneixement professional per poder així facilitar la seva integració dins el mon laboral, fins la recol·lecció i venda de mel pròpia i elaboració d’altres productes artesanals, guiats sempre per un grup de monitors especialitzats que els ofereixen una ajuda psicològica, educativa i social, a més de vetllar per els interessos d’aquest grup de persones discapacitades i promoure així la seva total integració dins la nostra societat.
Potser molt de vosaltres creieu que no esteu preparats per a tractar amb persones amb discapacitats, però es molt gratificant sentir que l’ajuda que els hi podem oferir fa que, d’alguna manera siguem importants per a ells, i a la vegada també nosaltres aprenem perquè aquestes persones ens aporten una tendresa i uns sentiments de vegades oblidats.
Per experiència pròpia us dic que us aproximeu al centre l´Onada i de manera altruista participeu en les seves activitats, o allà on us assessorin al mateix centre.
Animeu-vos a anar d’excursió d’una manera que no havíeu fet abans o a passejar per els carrers de Torredembarra amb la companyia d´algú que us farà veure la vida d’una altre manera. No us penseu que es tot de color de rosa, però de segur que, encara que tingueu un mal dia, aquest grup de persones us robaran un somriure de la manera més fàcil que pugueu imaginar.

Juny 2004

Sant Jordi a escena

El passat 23 d´Abril, amb la celebració de Sant Jordi i just entrada la nit, els llums del Pati del Castell es van encendre per donar pas a un espectacle literari, escrit i representat per la gent de Torredembarra. Un acte de col·laboració entre les “Rates de biblioteca”, al càrrec de la cap de la Biblioteca Municipal, Ana Merino, i Creu Álvarez i Ferran Castells com a directors de l´escola de dansa i teatre Centrescènic, essent els alumnes d’aquesta els encarregats de portar a escena alguns dels escrits de la gent de la vila. Una nit amb la representació especial del text de Rosalia Ciuró “Jardí d’un passat” (guanyador del premi de narració grup de dones Isabel de Villena, l’any 2004), adaptació teatral a càrrec de l’actriu i alumne de l’escola Janet Riambau, durant el que va ser el 4rt. Acte de la nit.
Vetllada en la que vam gaudir també dels acròstics que poèticament ens van llegir alumnes del Centrescènic, a la vida de l’escriptora Maria Ortega.
Seguint a aquest acte del mes d’abril, el passat 29, alumnes de l’escola ens van tornar a mostrar el seu treball essent partícips en el II Dia mundial de la Dansa, celebrant-se per primera vegada a Torredembarra l’any 2004, una mostra de classes de diferents estils de dansa que, juntament amb la col·laboració especial de la ballarina i professora de l’escola Centrescènic, Numil Guerra, van omplir la Plaça del Castell.
I entrant al mes vinent, el proper 22 de Maig a les 5 de tarda, al Casal Municipal de Torredembarra, l’escenari donarà pas a la Trobada de Corals Infantils de Catalunya que, amb col·laboració amb el SCIC (Secretariat de Corals Infantils de Catalunya) els alumnes del Centrescènic, sota el títol “Juguem cantant” ens faran una mostra de la mà de Teresa Devant, també professora de l’escola, de diferents oficis a través del cant i la música.
Agraint al Centrescènic la seva participació en diverses activitats de la vila, us animem a tots a ser partícips d´ aquestes.

Abril 2005

En defensa de la dona

Veïna i artista de Torredembarra, la escriptora Núria Gómez no fa parades en la seva lluita per la defensa dels drets de la dona, una lluita reflexa en la seva trajectòria en defensa d’una igualtat entre homes i dones d’arreu del mon. Una lluita que ara a donat un nou pas endavant, Núria Gómez, que el passat 14 de desembre va ser nomenada delegada a Catalunya de l’associació Internacional de dones en les arts “AIMA”, fa una crida a totes les dones per difondre la figura femenina a nivell internacional.
Una associació des de on es potencia la dona dins de l’art i a traves d’aquest aconseguir aquesta igualtat entre homes i dones, es treballar per a les dones a traves de la literatura, la musica, la pintura i altres dons artístics.
Ara, per primera vegada a Catalunya, es funda a Torredembarra AIMA (Asociación Internacional de Mujeres en las Artes”, nomenant delegada a Núria Gómez per la seva lluita.
Delegades de cada art s’encarregaran de promoure les dones a traves de concursos nacionals e internacionals, creant un vincle de col·laboració entre Madrid i Catalunya i potenciant d’aquesta manera, les qualitats de les dones en una lluita per aconseguir un mon mes igual i just per a tothom.
I en data 8 de març del 2005, Núria Gómez juntament amb l’alcalde i el regidor de cultura de Torredembarra es presenta a Catalunya per iniciar una nova etapa, una nova etapa en la que des de Torredembarra es proposa potenciar les qualitats ètiques i estètiques d’un gran col·lectiu que es la meitat de la població mundial, (les dones).

Marc 2005

El Roquer

Crec que es bo saber que dins la nostra Torredembarra, dins del nostre món diari, on tenim la nostra feina, la nostra escola, els amics i familiars, dins del nostre caos particular, es bo saber que tenim un lloc per desconnectar, un lloc on deixem de pensar en el dia a dia, aquell racó que fa que per una estona, puguem oblidar per gaudir de nosaltres mateixos, d’un moment de soledat o d’un moment per somiar; I es que es bo somiar, sempre que un tingui els ulls suficientment oberts com per poder tocar de peus a terra.
Qualsevol indret es idoni , sempre que el fem el nostre lloc especial.

Avui el meu racó es El Roquer, des d’aquí puc veure la platja de La Paella. Ara no hi ha molta gent perquè es tard, però encara no es fa fosc; Comencen a aparèixer algunes estrelles que et recorden que en algun lloc, algú està mirant el mateix que veus tu i llavors et recordes d’una persona en particular i penses, que estarà pensant?

Segur que tots vosaltres heu tingut aquest moment de dolça malenconia i es per això que crec que es bo tenir un racó particular, però també a compartir, com es el Roquer, compartit per molts , des d’aquí hom es pot omplir els ulls amb una bonica vista al mar que et fa dibuixar un somriure, veure com entren i surten els vaixells del port, o com de petites es veuen algunes persones des d’aquí dalt.Com es pot veure el port en la seva totalitat i les terrasses plenes. Ara es comencen a encendre els llums i el mateix paisatge de fa una estona es converteix en una bonica fotografia.
Per els que heu vingut de vacances, no marxeu sense passejar per el Roquer. Podeu començar al por i anar pujant, segur que quan arribeu a dalt us quedareu una estona. I per els que ja coneixeu aquest indret, doncs, ja ens saludarem en el camí.
´

Agost 2004

Un passeig per la platja

L’altre nit, mentre era a la platja celebrant l’aniversari de la meva amiga, hem vaig fixar en la màquina que totes les nits es passeja netejant la sorra i preparant la platja per l’endemà. Vaig pensar que devia de tenir moltes histories per explicar la persona que conduís aquest vehicle. Les nits d’estiu a la platja poden arribar a ser molt màgiques, això tots ho sabem, però el que potser no hem pensat es en un conductor desconegut que amb uns potents fars podria fer un recull de totes les nostres anècdotes.
Segurament ja no se sorprendrà de moltes coses; Creuar-se amb famílies senceres que passegen a la vora el mar o aquell que camina acompanyat del seu caní i que de sobte es troba amb un parell que gaudeix de la tranquil·litat de la platja nocturna per fer sonar el jembe.

I joves, que sense mala intenció, troben a la platja un lloc idoni per enamorar. Desprès d’un bany amb la brisa de la nit hi ha qui busca una mica de calor sota les estrelles... però de sobte, una inesperada llum fa visible el rubor d’alguna parelleta. Quin moment per passar la màquina!!

La platja te un encant especial, però no només de nit. A Torredembarra tenim la sort de tenir una de les últimes platges naturals de Catalunya, Els Muntanyals. Un lloc idoni per passejar a la claror del dia observant les llacunes d’aigua salada, les dunes o les aus. A més, comptem amb un grup d’informadors ambientals encarregats de tenir cura d’aquest espai.

Aneu a l’espai natural dels Muntanyals i gaudiu del seu entorn i de la platja...ja sigui de dia o a la nit.


Juliol 2004

El Far

Os haveu fixat en la immensitat del mar, en el seu color quan brilla la llum del dia, la seva olor tan característica i el soroll de les onades al ser sorpreses per una roca? Aquest es el soroll del que ara gaudeixo,al peu del far de Torredembarra,el nostre far.

Des d’aquest racó,quedant el far a la meva esquerra puc fixar-me en les petites coses que passen al meu voltant; La roca on soc asseguda, qui sap quant de temps fa que serveix de base a totes aquelles persones que ens hem assegut un moment a gaudir del paisatge, per totes aquelles parelles que s’han repenjant abraçades o per tots els gossos que s’han parat a olorar.
Si les pedres parlessin, segur que aquesta roca ens explicaria una infinitat d’històries increïbles. O les flors que neixen, amagades entre l’arbust. Normalment, quan passegem parlant amb algú, no ens fixem en les petites coses insignificants que ens dona la vida i que son meravelloses.

Jo tampoc ho feia, simplement veia el que es més evident, però no hem fixava en el vol d’un ocell que de sobte s’atura, observa el seu voltant i recull les migues que algú a deixat en un racó del carrer, fa la seva feina, volant observa fins que troba el que necessita i si llença.

Al igual que el vol d’un ocell hi ha una infinitat de detalls que ens passen desapercebuts, i es que no sempre es fàcil deixar el pensament propi per dedicar un moment a observar la vida que passa al nostre voltant .
Ara sóc afortunada,perquè ara sóc capaç de percebre aquests detalls gràcies a un gran amic que m’ha ensenyat que la vida, si la mires des de fora, si l’observes deixant de pensar, per un moment, en un mateix, està plena d’una bellesa que potser pocs som capaços de gaudir.

No diré el teu nom, perquè tu ja saps que parlo de tu, però d’es d’aquí, des d’aquests far tan envejable perquè el seu horitzó arriba molt més enllà que el meu, on m’agradaria pujar els 217 esglaons que porten a la torre més alta dels fars de Catalunya,des d’aquí:

Gràcies per obrir-me els ulls i ensenyar-me a veure la bellesa on abans només veia una roca.

Si no teniu res a fer, aquesta tarda, o demà, o potser el cap de setmana, dediqueu una estona a passejar i estigueu atents a la vida que hi ha al vostre voltant, escolliu un racó de la vil·la, avui el meu racó a sigut el far, el proper ja es veurà. Però sigui quin sigui el vostre, penseu perquè us agrada tant i gaudiu dels detalls que us envolten.


Març 2004

El Port de Torredembarra

Que bó es gaudir d’un assolellat dia ara que la calor ens acompanya, per prendre quelcom ben fresquet en una terrassa, com ara jo mentre escric aquestes paraules. Soc al port de Torredembarra, hem prenc un gelat en un dels locals cara al mar mentre observo els vaixells que hi ha atracats, el seu soroll característic al ser engrunats per l’aire es dolç i tranquil·litzador, i si tanco els ulls hem puc imaginar navegant en un veler, però no cal somiar, si voleu sentir la mar tan a prop que la seva olor os arribi ben andins,llavors veniu i llogueu un vaixell, aquí mateix, al port de la Torre podeu gaudir d´un passeig en un catamarà, o provar de fer un curset de vela. Aquestes son activitats de les que normalment només podem practicar a l’estiu i els veïns de Torredembarra ho tenim a l’abast.

També podeu aprofitar per passejar per l’espigó mentre els més petits,i els que ja no ho son tant, observen atents els peixos que esperen la seva recompensa a la vora del port.
I si os espereu al capvespre, quan el sol ja es pon, però l’aire càlid ens acompanya, és un bon moment per caminar i observar com els colors dels vaixells barrejats amb el color de la mar quan s’ajunta amb el cel, fan oblidar un dia més de treball, perquè si de vegades la calor ens agonia tant, on millor que afrontar-la davant d’un paisatge tan acollidor com es el nostre port?

Animeu-vos a fer un tomb i useu a somiar desperts, imaginant-vos que navegueu en un dels vaixells que hi ha atracats, o millor, proveu de pujar-hi llogant un, informeu-vos al mateix port de les diferents activitats que podeu fer,i en acabat, perquè no acabar el dia en una de les terrasses que tenim al nostre abast?

Però si encara voleu més, llavors viviu les nits del port, potser es un dels pocs indrets de la Torre on podem gaudir pràcticament les 24 hores que té el dia, amb gustos per a tots, si busqueu una mica de calma,el dia os la donarà, però si voleu una mica de ritme, llavors les nits del Port os poden oferir diferents alternatives.

Ja sigui amb la calor del dia o sota les estrelles de la nit, gaudiu d’una fotografia tan bonica com es el Port de Torredembarra.

Maig 2004

La plaça del castell

Avui soc a la plaça del castell,observo la gent que es passeja atenta a les curiositats que podem trobar en aquest mercat d’antiguitats. Hi ha molta història en cadascuna d’aquestes peces; des de un llibre amb cançons típiques catalanes que cantaven els nostres avis,fins un casc d’algun soldat de la guerra,passant per una bicicleta o un tocadiscs,i una pila d’objectes desconeguts per als més petits de la vila. Son part de la nostra història, i es que encara que nosaltres avancem,sempre ens queden els records del passat,de velles històries,moltes vegades oblidades en un racó de la nostra memòria. Però es bo saber que sempre hi haurà alguna cosa,potser una fotografia en blanc i negre,un disc descatalogat amb aquella cançó que ens transporta a un moment de la nostra vida que ens agrada recordar de quan en quan,tornar a sentir aquella emoció i poder dir,recordes aquella època en que...?
I es que tot el que deixem enrera es part de l’experiència que anem adquirint,del coneixement que podem transmetre als que venen enrera.
Es important que allò que a passat per les nostres vides,des de un història d’amor pròpia fins un esdeveniment històric o social que ens a marcat,passi de grans a petits,perquè tinguin consciència del que a hagut avanç que ells i també,potser,perquè els joves que vindran i els joves d’ara coneguem millor d´on venim i comprendre que la manera d’actuar d’algunes persones,el seu caràcter es degut a allò que deixa enrera.
Tots tenim la nostra història,de vegades creiem que el que a passat a les nostres vides no es prou important per ser explicat,però com ja es diu: la història pot tenir diferents punts de vista,depèn de com sigui explicada.
Al mercat d’antiguitats hi trobem part del passat de moltes vides,però per a nosaltres la història més important hauria de ser la pròpia,la viscuda fins ara. Poques vegades els petits de la casa la saben,però potser per això no comprenen el caràcter d’alguns.
Si volem que algú ens conegui a de saber d´on venim,que hem trobat en el camí i el que hem après. Cadascú té la seva història, i totes son meravelloses,perquè gràcies al nostre passat ara tenim un present.
Passejeu per el mercat d’antiguitats,un dissabte desprès del cafè,aneu amb la família o amb els amics i penseu,de qui devia ser aquest anell? I desprès torneu a pensar,cuantes coses tinc que formen part de mi?, perquè potser un dia,cuan ja no sigueu ací,algú passejarà per el mercat i es preguntarà,de qui devia ser aquest...?
No hem de marxar mai del tot,sempre hem de deixar alguna cosa que recordi que nosaltres vam estar ací.

ABRIL 2004